Still alive!

Fa mesos des de la meva última entrada, però continuo viva!

Bé, per si ja no us recordeu de qui sóc... resulta que aquest blog havia de ser un blog compartit, per explicar entre totes dues les peripècies que ens anaven passant en aquest país de bojos i va acabar que jo gairebé mai no escric i que aquest s'ha convertit bàsicament en el blog de la Meri. Però... aquí em teniu un cop més, i potser no seria forassenyat pensar que és l'últim.

Diria que la meva última entrada va ser al novembre, és a dir fa mig any. MIG ANY! Gairebé ni jo mateixa m'acabo de creure que hagin passat tants mesos des de l'última vegada que em vaig posar a escriure. Recordo que quan ho vaig fer vaig pensar "a partir d'ara escriuré ni que sigui una vegada al mes, per anar donant senyals de vida". Ja veieu que ho he complert al peu de la lletra!

En aquests últims sis mesos, i perquè no, en aquest curs sencer, han canviat moltes coses i n'he (n'hem) viscut moltes d'altres. Per mi era la primera vegada que passava tant temps fora de casa, lluny dels meus i dels paisatges que estimo. Sincerament, al principi pensava que no seria capaç de sortir-me'n, i durant tot el primer semestre vaig estar més aviat trista. Sé que no el vaig aprofitar, i és de les coses que més em penedeixo d'haver fet, o més ben dit de no haver fet.

En aquest temps he après que sóc més forta del que em pensava, i que puc fer coses que em pensava que no podia fer. He après a creure una mica més en mi mateixa. He après a ser lluny i alhora a mantenir-me a prop. He après que amb vergonya no es va enlloc. He après xinès, és clar (tot i que menys del que hauria d'haver après, n'estic convençuda).

No he anat explicant el meu dia a dia al blog perquè no el considerava important, tampoc no he anat explicant anècdotes perquè pensava que potser només em farien gràcia a mi; però llavors per què coi em vaig embarcar en això? Ni jo mateixa no ho sé, però ara estic contenta d'haver-ho fet; perquè tinc aquesta eina que em permet fer una valoració escrita d'aquest temps.

Encara no s'ha acabat el semestre, i de fet encara em queda un bon tros fins al final, però crec que ja en puc fer una valoració. Aquest semestre ha estat tot el que no va ser el passat; no hi ha hagut patiment i no he tingut dies de plorera. Per què? Perquè vaig aconseguir mirar-me les coses des d'una perspectiva diferent, perquè si penses que tot va bé i que tot anirà bé... és més fàcil que tot vagi bé!

En aquest semestre he fet nous amics, he viatjat, he conegut altres racons de la ciutat... Com canvien les coses amb poc temps!

I potser tot és cosa d’actitud, o potser és que les coses havien d’anar així. La qüestió és que l’aventura s’acaba, i ara que gairebé hem arribat al fina els sentiments són contradictoris. Per una banda, les ganes de tornar hi són, i són importants a més a més; però, per l’altra, em sap greu separar-me de tot això d’aquí, sobretot de la gent que hi he conegut que potser no tornaré a veure més (esperem que no sigui així). Però, senyores i senyors… S’acosta l’estiu, i qui no té ganes que arribi?

Ara s’acaba (bé, d’aquí una mica més d’un mes) aquesta aventura, però segur que aviat en comença una altra; perquè… què és la vida si no una aventura entrelligada amb la següent??

Un petó i una abraçada des de Beijing, potser els següents ja seran des de casa!