Com va això?
Doncs aquí estic, a la meva habitació de
Tianjin, a dos dies de tornar a casa J una part de mi somriu i l’altra està una mica
trista per marxar d’aquí. Us enganyaria si us digués que no em moro de ganes de
tornar a casa, però també us enganyaria si us digués que aquest any no ha pagat
la pena.
Ha estat un any de moltes aventures i desventures.
Un any en un país molt llunyà, molt diferent del que estava acostumada a veure.
Un país que m’ha sorprès tan positivament com negativa.
A part d’aprendre molt de xinès i conèixer gent
increïble (que espero tornar a veure en un futur) també m’ha servit per a
créixer com a persona: és el primer cop que he hagut de “sobreviure” jo sola,
sense el meu entorn habitual i puc dir que ho he aconseguit. He après a
adaptar-me a tot el que ens venia, a superar els mil i un reptes que ens ha
anat plantejant aquest país. He après el que val la pena, perquè és ben cert
que diuen que no saps el que tens fins que no ho “perds”.
Això no vol dir que hagi perdut res sinó que tan
temps lluny de les coses, temps per a pensar, te n’adones d’aquelles persones
que valen la pena, d’aquelles coses de la vida que potser abans et semblaven
tan normals i que ara quan torni a veure seran especials, aquelles festes que
celebraves perquè és tradició i te n’adones que tenen una atmosfera que no la
trobes enlloc que no sigui a casa.
Aquest any aquí ha estat increïble, hem rigut,
ens hem espantat, hem saltat, hem ballat, hem cantat, hem estudiat, hem
treballat, hem viatjat (potser no tan com hauríem volgut)... ha estat un any
genial que no canviaria per res, una experiència que ja feia molt temps que
volia viure però que mai m’hauria imaginat que seria tan lluny.
És cert que estant aquí no tots els dies han
estat de color de rosa, perquè també hi havia moments d’enyorança, moments de
voler agafar una avió i poder tornar a casa ni que fos per uns dies, però entre
tots hem aconseguit que aquests dies passessin millor, perquè aquí sempre hi ha
hagut algú disposat a fer-te una abraçada quan ho necessitaves o a fer-te riure
de tal manera que t’oblidaves una mica d’aquesta enyorança.
L’única cosa dolenta és la gent que deixes
enrere. Tot i que no la deixis enrere del tot perquè avui en dia hi ha molta
tecnologia que permet estar en contacte, però han estat comiats una mica
tristos. Part positiva: quan tingui diners ja tinc una excusa per a viatjar J
I ara què toca? Doncs tornar a casa, amb un gran
somriure, amb mil i una ganes de reprendre la vida que tenia allà (que sembla
que algú hagi clicat el botó de pausa i ara li tornés a donar a reproduir). Sé
que no serà així perquè de la mateixa manera que jo he canviat (ni que sigui
una mica) la resta de persones de la meva vida també ho hauran fet, i és que
això és la vida senyores i senyores, créixer, canviar, madurar, evolucionar i
adaptar-se :D
Gràcies per haver seguit aquest blog J m’ha fet
molt feliç veure que sempre ha tingut alguna que una altra visita. I amb aquest
petit agraïment tanco i tanquem aquest blog que ens ha estat acompanyant durant
tot aquest any i que recull les mil i una aventures que hem viscut.
Un petó :D
梦兰
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada