Winter is coming..

Ehem... provant... provant.. Em sentiu llegiu?

Sí! Sóc jo! (entenent "jo" per Tània/altra suposadaautora del blog) 

He tornat! M'heu trobat a faltar? Ja sé que no, no cal que digueu mentides, a veure si us cauran les dents o us creixerà el nas, i encara serà culpa meva!

Per aquí a Beijing les coses es comencen a posar a lloc: ja gairebé sé on em queda el nord, el sud, l'est i l'oest; on tinc les parades de metro que em van millor, on puc comprar què i aquesta mena de coses! :) I el que és millor, el temps ha començat a avançar de manera més o menys normal! Suposo que això últim és gràcies a les classes, que ens han fet agafar una rutina diària.

En general ens hem adonat que ens estem chinizando una mica; bé, molt! Sortim a les 11'30 de classe com si fossin les quatre de la tarda i no haguéssim esmorzat! Molt fort! A mi se m'estan començant a estirar els ulls, i el cabell se m'està tornant negre!! D'acord, no n'hi ha per tant!

Sembla mentida, però només/ja fa un mes i mig que vaig arribar a Beijing, i he tingut temps de fer moooltes coses i de perdre el temps tant o més del que el perdia a Barcelona, però bé, què hi farem..? This is China i perdre el temps és esport nacional! De fet, crec que la majoria de persones d'aquest país no treballen, van a algun lloc determinat a perdre el temps! M'explico: l'altre dia vaig haver de baixar a la recepció de la residència a demanar una cosa. Hi havia tres noies: una pintava un quadre, l'altra escoltava música i la tercera en discòrdia directament s'havia portat un coixí i feia la migdiada còmodament sobre el taulell! [Zhongguo style total!]

Pel carrer cada dia et trobes algun personatge estrany. Com ja deveu haver llegit, durant la setmana que van venir els de Tianjin un dia vam anar al Parc Olímpic i mentre anàvem cap allà un noi va decidir que erem els seus millors amics i que venia amb nosaltres, que total.. ell havia vingut sol a Beijing i es dirigia cap al mateix lloc! [Tot això culpa de l'Esther, que ens va ensenyar no sé quines fotografies d'un incendi i ell va decidir que també les volia veure.]

Aquest mateix personatge va decidir que:

1) Jo era 美国人 meiguoren, osease: dels EUA
2) Que la Mariona era 法国人 faguoren, osease: francesa

3) Que el Juanjo i l'Esther podien ser 西班牙人 xibanyaren, osease: espanyols PERÒ només si eren família. No sé on els va veure la semblança, però ves.. què vols.. Pels xinesos només existeixen els EUA i a vegades França, així que això d'Espanya el devia deixar descolocat!

A banda de gent que se t'enganxa també trobes:

1) Xinesos que veuen que quan t'acostes comencen a dir paraules sense sentit en anglès, perquè et pensis que són suuuuúper guais i que en saben molt

2) Gent que flipa en colors quan dius una cosa tan simple com 对不起 duibuqi (perdona) quan topes amb ells. Anècdota: ahir sortint del metro vaig xocar amb un senyor, li vaig dir duibuqi i es va giar flipadíssim cap al seu amic per dir-li "Ha dit duibuqi!!!!!" Sí, sóc laowai però sé dir alguna cosa, gràcies, no cal que t'emocionis tant!!

3) Gent que es pensa que per dir dues paraules en xinès en saps molt i et deixen anar un rotllo llarguíssim sense parar-se a pensar que si fas la cara d'empanat que fas és perquè no els entens i no perquè tinguis una mica de retaràs mental.

4) Molts tipus més de xinesos que segurament encara no hem trobat però que descobrirem aviat!

Sapigueu que després de mooooolts viatges al Consulat espanyol, per fi estem registrats i hem demanat el vot per correu! Per què tants viatges? Perquè som un desastre i sempre ens deixavem alguna cosa o altra, com per exemple les fotos. Sí fotos! Que tenint en compte que la Universitat ens va obligar a comprar unes fotos nostres que no volíem, ens en sobren, ens surten per les orelles! Però en aquell precís moment ningú no en portava a sobre!

Aprofitant que hi haviem de tornar, vam portar les inscripcions dels de Tianjin, que així s'estalviaven el viatge, perquè Sanlitun és a prendre pel sac de tot!

Com que l'hivern s'acosta ahir vam anar de compres amb la Mariona.. Tot una aventura.. Vam veure tot de coses suuuúper horteres-xineses d'aquestes que només es posarien ells; encara que també vam veure coses suuúper xaxi-chulis que molaven però no ens podiem permetre i que els venedors no volien regatejar.. Però bueno, com diu el títol: winter is coming i la roba d'hivern és necessària, així que hi haurem de tornar.. A veure si quan hi anem el nostre xinès ha millorat una mica i podem regatejar millor!

Bueno gent, entrada una mica desendreçada i llarga, però escrita amb tota la bona voluntat del món. Potser és la meva última, perquè cada dia em costa més trobar la inspiració divina.. Sort que la Meri no es rendeix mai!

Un petó i una abraçada per a tots els lectors!

Tània